MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ

Sigmund Freud va ser un metge que es va interessar en la hipnosi i en la seva utilització per ajudar als malalts mentals. Un temps més tard, va abandonar la hipnosi en favor de l’associació lliure i l’anàlisi dels somnis. Aquests elements van ser el punt de partida de la psicoanàlisi. A partir d’aquí, es va interessar en una malaltia que en el seu temps es va denominar histèria.

Una de les contribucions més significatives que Freud ha aportat al pensament ha estat el tema de l’inconscient. El pensament que predominava al segle XIX era el positivisme, que deia que les persones podien acumular els coneixements sobre si mateixos i del món exterior, i tenir el seu control mitjançant la raó. Sigmund Freud va desmentir això, ja que deia que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments i, sovint actuem per motius que no tenen res a veure amb el que pensem. Amb l’innovador concepte d’inconscient va proposar que la ment en dividia en diferents nivells:

§  Conscient: capa que ocupa 1/7 part del total de la ment. Podem accedir a la informació quan estem desperts.

§  Preconscient: nivell que separa el conscient de l’inconscient. Es tracta dels records dels somnis, dels lapsus... La informació que sorgeix d’aquesta capa ens dona pistes sobre el que hi ha al nostre inconscient.

§  Inconscient: capa que representa 6/7 parts de la ment. Pensaments amagats com desitjos, pors, records traumàtics... No hi podem accedir.

Segons Freud, les persones experimentem pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no podem aguantar-ho. Aquests no poden ser expulsats de la ment, però poden ser expulsats del conscient. Llavors arriben a formar part de l'inconscient. Va voler buscar una explicació del que feia l’inconscient com a estructura i el va dividir en tres:

§  L’allò: element més primitiu de l’estructura de la personalitat, inconscient i irracional que es mou pel principi de plaer, sense tenir en compte la resta de coses.

§  El jo: element que sorgeix de la modificació de l’allò sota les influències del món exterior. S’enriqueix a mesura que les persones creixem amb les experiències i els aprenentatges. El jo intentarà satisfer les demandes de l’allò, tot i que es troba pressionat pel superjo, que depenent si aquest les considera acceptables les deixarà passar o bé actuarà de barrera. Hi ha un moment que el jo està tan pressionat que s’ha de defensar d’alguna manera. Això ho porta a terme mitjançant els mecanismes de defensa (mitjans que utilitza el jo per donar sortida a les “informacions” inacceptables i evitar així l’angoixa.

§  El superjo: és l’encarregat de reprimir i controlar els “desitjos” o pulsions. És el fruit de la pressió social imposada per les persones. Es forma a través de l’adquisició de models de conducta, costums... Ha de decidir si una cosa és acceptable o no per tal que les persones ens puguem adaptar a la societat.

A partir d’aquí, Freud va parlar sobre la sexualitat i la recerca del plaer, que podien ser de molts tipus (el primer, oral que consisteix en què el nen/a troba plaer ficant-se coses a la boca). Va donar molta importància a l’estímul sexual. Amb tot això, va explicar la “Teoria del Desenvolupament Psicosexual”. Consisteix en què els nens/es han de passar per totes les fases que hi ha a continuació i les han de superar, si no es podria produir una fixació.

§  Fase oral (0-2 anys): s’associava amb la boca. L’infant descobreix el plaer de succionar a través del pit de la mare o del xumet. Si no se supera pot afectar al comportament de les persones quan són més grans. Es diu que els fumadors no van superar aquesta fase.

§  Fase anal (2-3 anys): el plaer prové del control dels esfínters. El nen/a és conscient d’aquesta part del seu cos i que hi ha una gran importància en anar net i, per tant, ha de ser capaç de controlar els esfínters. Si hi ha una fixació, la persona pot arribar a ser garrepa o bé, pel contrari tenir la mà foradada.

§  Fase fàl·lica (3-6 anys): els nens se n’adonen que tenen genitals, es toquen i experimenten. Aquí apareix el complex d’Edip (nen) i d’Electra (nena). Si se supera aquesta fase satisfactòriament la persona podrà gaudir de relacions sexuals satisfactòries.

§  Fase de latència (6-7 anys): etapa de plenitud i de tranquil·litat amb relacions entre nens/es ben normals. L’infant se n’adona que les qüestions sobre el sexe no són de bona educació, no es poden fer en públic. Per tant, dirigeix la seva atenció cap a altres coses i no vol sentir a parlar sobre això. És l’època en què els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes.

§  Fase genital (a partir dels 12 anys): a la pubertat reapareix l’interès per la sexualitat, però aquesta es comença a orientar cap a una finalitat reproductiva. Si s’arriba a aquesta etapa sense patir cap fixació la persona podrà gaudir d’una vida sexual sana i estable.

Després d’aquesta breu introducció em tornaré a centrar en els mecanismes de defensa que hem treballat a classe. Hauria de matisar que només em centraré en la sublimació, que és un mecanisme que transforma un impuls perillós en un d’acceptable socialment, ja que és el que hem tractat a classe.

PRÀCTICA

Durant la classe del GP de Fonaments de la Psicobiologia,  el professor Ernest Luz ens ha fet una breu introducció a la psicoanàlisi. Després en ha explicat les diferents fases de desenvolupament psico-sexual que els nens i nenes haurien de passar quan són petits. Tot seguit ens ha començat a parlar sobre els mecanismes de defensa i a partir d’aquí, en grups petits (Anna Maria Casadellà i jo) ens hem organitzat per trobar dos exemples, un de constructiu i un altre de no constructiu sobre els set pecats capitals que existeixen. A continuació hi ha el llistat dels pecats amb els seus respectius exemples:

§  Ira

·         A una noia la deixa el xicot per una altra. Ella se sent molt furiosa, es vol venjar i per això, vol ratllar-li el cotxe nou a l’altra.

·         El que fa és comprar un quilo de gelat de xocolata, tancar-se a l'habitació i mirar una pel·lícula trista.

§  Luxúria

·         És el cas d'una noia jove, atractiva que va a una discoteca amb el seu xicot. Se n'adona que hi ha 3 nois que la miren. Li agradaria acostar-se a ells i flirtejar.

·         El que fa però és seguir ballant amb el seu xicot.

§  Gula

·         En un dinar familiar una noia ha menjar molt i està tipa. Per postres però, hi ha un pastís que se'l menjaria sencer, tot i estar molt plena.

·         El que fa és sortir fóra del restaurant i fumar una cigarreta.

§  Peresa

·         Són 4 nois que porten dues hores fent treball en equip. N'hi ha un que ja no pot més.

·         En comptes de queixar-se i marxar a casa el que fa és posar-se a buscar vídeos per Internet i així aprofita per desconnectar.

§  Supèrbia

·         En un càsting de cantants per un musical, hi ha un aspirant que ho fa molt bé. El que faria en acabar el càsting és dirigir-se als altres aspirants i dir que la seva actuació ha estat la millor, que segurament l'agafaran a ell i que els altres no canten gens bé.

·         En realitat el que fa és passar dels altres i marxa a escoltar música amb el seu “ipod” fins que donin els resultats.

§  Enveja

·         Dues amigues. A una li agrada el xicot de la seva amiga. Li agradaria dir-li al noi el que sent per ell i començar a sortir amb ell.

·         El que fa és escriure poemes d'amor i escoltar cançons d'amor.

§  Avarícia

·         Et toquen molts diners a la loteria i com que en tens tants vols pagar l'hipoteca, comprar-te un cotxe nou, comprar-te una moto, el vaixell que volies...

·         La teva germana necessita diners i el que acabes fent és donar-li la meitat del que t'ha tocat.

CONCLUSIÓ

La pràctica sobre els mecanismes de defensa ha estat força entretinguda, ja que m’ha permès interactuar amb una altra companya i hem pogut arribar a establir bons exemples degut a que ens hem pogut basar en experiències personals nostres. Crec que els mecanismes de defensa són estratègies molt utilitzades i que la gran majoria de persones utilitzem, potser sense adonar-nos en el dia a dia. Normalment, molts els posem en pràctica i no només davant situacions que comporten un risc emocional o bé situacions traumàtiques, sinó davant circumstàncies quotidianes. Els humans som molt diferents entre nosaltres però, en general tothom hauria de disposar d’aquests mecanismes en la seva vida; alguns utilitzen un parell o altres quasi bé tots. La majoria de persones, per no dir tots, en algun moment ens enfadem, tenim enveja, ens fa mandra fer alguna cosa... El fet de trobar una bona solució a aquests pecats fa que aquesta estratègia sigui indispensable per poder viure d’una manera estable, equilibrada emocionalment i no arribar a patir angoixa o potser algun altre trastorn.

Crec que totes les persones haurien de poder disposar d’aquests recursos de defensa. Poden ser molt recomanables, ja que segurament hi hauria moltes situacions negatives a la vida que es podrien dissoldre. Per exemple, el cas d’un lladre que roba en una botiga. Aquí podria aparèixer el pecat de l’enveja d’una forma destructiva. Per tant, buscar de forma constructiva certs sentiments ens podrien ajudar per millorar com a persones. Tot i això, també he de dir que pot resultar força complicat trobar una sortida constructiva a alguna emoció. En el cas d’estar enfadat, quan estàs immers en un estat d’ira pot arribar a ser molt difícil deixar de banda els sentiments que tens en aquell moment i pensar en una activitat positiva per no barallar-te amb els del teu voltant.

En la meva opinió, solem posar en pràctica els mecanismes de defensa quan ens trobem davant de situacions no gaire agradables. Per tant, el que s’hauria de fer és obrir la ment, en el sentit que hem de tindre una visió molt més àmplia de les coses per poder trobar les solucions més adequades als problemes que sorgeixen. Cadascú ha de trobar un mecanisme que l’ajudi a sortir endavant de situacions desagradables.