Freud, pasión secreta

INTRODUCCIÓ

L’altre dia, a la classe de grup petit de Fonaments de Psicologia, el professor Ernest Luz ens va passar una pel·lícula molt interessant: Freud, pasión secreta. Va ser dirigida per John Huston al 1962 i el seu  títol original és Freud o també conegut com Freud: The Secret Passion.

La pel·lícula tracta sobre els orígens del psicoanàlisi. Molts companys de Freud no volien curar a les pacients histèriques perquè deien que eren simulacions creades per elles per donar-se a veure. Va ser el doctor Sigmund Freud qui va començar a utilitzar la hipnosis com a eina per descobrir les raons de la histèria investigant en les circumstàncies de les seves pacients i en els seus propis problemes mentals, arribant a establir el mètode psicoanalític d’accés a l’inconscient, a pesar de la dura oposició que hi havia.

Freud, pasión secreta mostra el període d’aprenentatge del jove Freud i el seu trajecte. Tot i que vam veure que es tracten diversos temes com el complex d’Edip o d’Electra, els somnis, l’inconscient..., personalment el que em va semblar més curiós va ser el tema de la histèria, juntament amb la tècnica de la hipnosi. És per això, que ara a continuació em centraré en el tema esmentat.

PRÀCTICA

A finals del segle XIX i principis del XX hi havia diversos metges i científics que treballaven amb el concepte d’histèria. Charcot, neuròleg francès i professor d’anatomia patològica mantenia que la histèria era causada per “idees paràsites” procedents de traumes, entre els quals es podien trobar alguns d'arrel sexual. Freud i Breuer, metge, fisiòleg i psicòleg austríac pensaven que les causes estaven en records que els pacients no podien o no volien recuperar. Pensaven bàsicament el mateix, però la diferència es trobava en que Charcot no considerava necessària la identificació de la idea concreta per a la curació i, en canvi Freud i Breuer van considerar que s’havia de buscar el record exacte que causava la histèria.

Freud va desenvolupar la tècnica de l’associació lliure per trobar aquests records que, en la seva hipòtesi, romanien ocults. Com que la sexualitat és l'aspecte de la vida que se solia mantenir més ocult en la societat, aviat es van veure enfrontat el sexe com el fonamental component dels records ocults i, per tant, com el principal causant d'histèria. Tot i això, Breuer no va deixar de costat altres causes, però Freud va proposar explicar tots els casos d'histèria mitjançant records ocults de tipus sexual. Aquesta va ser la causa principal del seu distanciament.

Freud es va preguntar pels símptomes histèrics, com era la seva gènesis, la causa. Va arribar a la conclusió que el seu origen es relacionava amb l'àmbit de la vida psíquica i no en l'orgànic. El símptoma histèric tenia a veure amb vivències que al pacient li resultaven desagradables comentar i que en realitat no recordava. El pacient no sabia quina era la causa de la seva malaltia, no es veia el nexe causal entre el fenomen “ocasionador” i el fenomen patològic. Per què tota persona pogués recordar, era necessari la utilització de la tècnica de la hipnosi, ja que en l’estat de consciència disminuïda era quan es despertaven els records i es donava evidència del nexe causal. La hipnosis es podia definir com un estat mental i físic en el que la nostra forma de funcionar de la consciència “canvia”. Era un moment en què no s’estava del tot atent, però es captava el que succeïa al nostre voltant. Si s’aprenia a reduir l’atenció difosa (que es dirigeix a l’entorn, a l’ambient), al mateix temps que s’augmentava l’atenció interna (que es dirigeix al nostre pensament) es podria arribar a un estat de “superconcentració” dirigida a aquell contingut que ens interessava.

El trauma de tot pacient era d’ordre greu, una amenaça pel subjecte. No cessava l’activitat psíquica i tenia relació amb una part del cos. Amb el trauma es produïa el fenomen de la paràlisi. Per explicar la connexió del trauma amb la paràlisi Freud va aplicar la hipòtesi de Charcot, utilitzant la hipnosis: “La via de la hipnosis per suggestió produeix paràlisi d’una part del cos”. Existeix una suggestió verbal que produeix un símptoma i d'altra banda hi ha un símptoma, és a dir, la paràlisi és produïda per la hipnosis i pel trauma. La suggestió verbal i el trauma obeeixen a una representació semblant. En el trauma ocorre també una representació semblant al que ocorre a propòsit de la suggestió verbal.                                                                                                                           

Freud s'adona que alguns pacients no sabien el per què de la seva malaltia, hi havia una certa resistència. Semblava que per mitjà de la hipnosis els pacients recordaven l'origen dels símptomes, el record tornava i es feia present en aquest moment. Freud va establir una hipòtesi a propòsit dels records: “ Després del símptoma hi havia una vivència tenyida d'afecte, la qual pretenia entendre el símptoma”. És fa una analogia entre paràlisis comunes i paràlisis traumàtiques. En les comunes hi havia una sèrie de successos plens d'afecte que provocaven el símptoma. I en les traumàtiques era un gran succés que provocava el trauma o el símptoma. El comú d'ambdues paràlisi era el terror d'afecte, el qual feia que s’instal·lés el trauma en el psíquic.

Charcot va dir que hi havia un gran trauma o succés que provocava paràlisi i Freud deia que ambdues paràlisi obeeixen a un trauma psíquic, en ambdues hi era present el perill i l'amenaça de mort, la diferència es trobava que en les paràlisis traumàtiques hi havia un sol succés fort i en les comunes n’hi havia diversos.

El nexe entre el trauma psíquic i el símptoma, de vegades aquest nexe es donava per mitjà d'una referència simbòlica, el llenguatge podia ser un pont, és a dir, una paraula servia com a lligam entre un trauma i el símptoma. Per exemple la paraula braç , l'efecte era provocar una paràlisi. La representació quedava aïllada però carregada d'afecte que queia en el cos.

En la recerca del nexe i l'origen del símptoma hi havia efectes de tipus terapèutic, la qual cosa podia tenir a veure amb el record i la parla. El pacient recordava i parlava el recordat, ambdues coses tenien efecte terapèutic. Freud es va preguntar per què els records seguien aquí amb aquest afecte i per què no s'oblidaven amb el temps o desapareixien. Els records no es recordaven, només tornaven al present per la hipnosis, no estaven accessibles però seguien presents, i una vegada alliberat l'afecte, el símptoma desapareixia.

CONCLUSIÓ

Personalment, la pel·lícula Freud, pasión secreta ha estat força interessant. M’ha agradat poder veure a través del vídeo el que se’ns explica a classe. Trobo que és una eina complementària molt útil a l’hora d’aprendre.

Considero que John Huston era un gran director, ja que és una pel·lícula molt detallada que tracta diferents temes des d’un coneixement molt profund. Tant els actors com les actrius es ficaven en el seu paper i això, junt amb l’esplèndida fotografia, els bons plans, les llums i la complexitat de l’entramat ha fet que sorgís un bon muntatge.  

Sigmund Freud era una de les majors figures intel·lectuals del s. XX. Va fer grans aportacions i amb això no ha estat gaire fàcil escollir quin dels múltiples temes desenvolupar. Tot i això, he acabat triant la histèria, junt amb la tècnica de la hipnosis perquè crec que és un tema molt interessant, que va tenir força controvèrsia a la seva època. Va ser un tema molt sonat, complex que tenia diverses personalitats que el tractaven. Certament el que em crida l’atenció d’aquesta temàtica és la malaltia de la histèria en si. Em fascina el que li passava a les senyores de l’època de Freud que patien aquest trastorn. Un altre cosa que em sobta és l’associació que hem fet vulgarment al carrer de la paraula histèria. Tal i com diu al wordreference.com, és una malaltia nerviosa caracteritzada per una forta ansietat i reaccions agudes que pot provocar convulsions.

En la meva opinió, és interessant tractar a personalitats com Freud, ja que indaga en temes tan complexos com la ment i les seves malalties, el subconscient i la tècnica per poder introduir-nos dins del trauma, la hipnosis.