EMPATIA. "Pensant en els altres"
Aquesta pràctica es basa en fer una petita reflexió sobre un documental que vam veure a classe, “Pensant en els altres” del programa de televisió “60 minuts”.
INTRODUCCIÓ
Primer de tot, parlaré sobre el senyor Carl Rogers, juntament amb la seva teoria i les actituds bàsiques que ha de tenir tota persona. Després d’aquesta breu introducció em centraré en l’empatia i en el vídeo que vam veure a classe.
Carl Rogers
àTot i que a la pràctica anterior, la número 6, ja vaig parlar sobre Carl Rogers, en aquesta pràctica acabaré d’aprofundir-hi.
Va néixer a Illinois, a Oak Park (Chicago). Al 1914 va marxar amb la seva família al camp per dedicar-se a l'agricultura i a la criança d'animals. Al 1919 es va inscriure a la Facultat d'Agricultura, que més tard abandonà per emprendre estudis de Teologia.
Al 1922 es va traslladar a Xina durant uns mesos amb un grup d'estudiants americans per participar en una conferència internacional organitzada per la Federació Mundial d'Estudiants Cristians. Aquesta estada li va permetre confrontar la cultura occidental amb l'oriental i d'aquesta manera replantejar-se moltes qüestions de la seva vida. Un cop als Estats Units, va abandonar els estudis teològics i va emprendre uns altres de caràcter psicopedagògic.
Al 1924 es va casar amb la Helen Elliot que, de seguida, tingueren dos fills. Fascinat per les teories d'Otto Ranky, Rogers va publicar al 1939 el seu primer llibre sobre problemes en els nens, “The Clinical Treatment of the Problem Child. Gràcies a això va obtenir una càtedra de psicologia clínica a Ohio. Al voltant de 1942 va fundar les bases de la seva teràpia basada en el client; important en el corrent de la psicologia humanista.
Al 1944 es va traslladar a Chicago, on va fundar el primer centre per efectuar la seva teràpia i realitzar algunes investigacions. Al 1957 va obtenir la càtedra de Psicologia i Psiquiatria de la Universitat de Wisconsin. En el seu departament de psiquiatria va experimentar la seva "teràpia centrada en el client". Finalment, el 28 de gener de 1987 va acabar morint d’un atac de cor.
Va participar i desenvolupar la teràpia no directiva, també coneguda com a teràpia basada en el client, que més tard va tornar a nombrar com a teràpia centrada en la persona. Les seves teories abasten no només les interaccions entre el terapeuta i el client, sinó que també s'apliquen a totes les interrelacions humanes. La teràpia de Rogers contrasta amb les perspectives de Freud i les d'Alfred Adler i d'Albert Bandura, per l'ús preferent de l'empatia per aconseguir el procés de comunicació entre el client i el terapeuta o, per extensió, entre un ésser humà i un altre.
Carl Rogers defensa un model de persona bo. Segons ell, els actes de bondat i l’altruisme formen part de les persones. Hi ha un nucli saludable i bo per naturalesa en cadascú. El nostre comportament és innat però té tendència a créixer. En nosaltres mateixos ja hi és el que ens fa prosperar, sabem del cert cap a on ens hem de dirigir, ja que els humans som organismes molt complexos.
En aquest moment, la figura i la funció del psicòleg passa a ser totalment diferent. El protagonista del procés de convertir-se en persona és el client. I el psicòleg ha de crear les condicions idònies perquè el potencial positiu pugui desenvolupar-se.
El model de C. Rogers es centra en la persona, anomenat client i no en la figura del psicòleg. Si el psicoterapeuta és capaç de crear un context càlid, empàtic o comprensiu necessàriament sempre es produirà un creixement.
Segons ell, tot terapeuta ha de gaudir d’unes tres condicions bàsiques per poder crear un ambient idoni:
§ Acceptació incondicional: porti el que porti el client a la teràpia se l’ha d’acceptar com a persona. Per exemple, quan un assassí entra a la consulta, se li ha de transmetre que se l’accepta com a persona, tot i que no s’estigui d’acord amb el que ha fet.
§ Comprensió empàtica: s’ha d’intentar entendre el que l’altre sent, els seus pensaments... S’ha de saber empatitzar amb l’altra persona, és a dir, viure uns sentiments que no són propis. El fet de ser persona ens propicia de mecanismes per entendre els altres. Malgrat no viure la mateixa situació, pots ser capaç de sentir els mateixos sentiments. Però pots ajudar a la persona perquè els sentiments no són els teus. I l’altre pugui captar que realment hi ha una voluntat en entendre el que li passa. I per això, hi ha la tendència de seguir explicant el problema. Abans de ser un professional de la salut som persones i, per tant, és inevitable que sentim les coses que el client ens pugui transmetre.
§ Autenticitat, coherència i congruència: si la persona transmet allò que pensa, sent i fa va en la mateixa direcció, aleshores obtindrem els tres “ingredients” bàsics per crear les condicions òptimes per la persona. Fer-se més competent en aquestes aptituds és fer-se millor professional. Quan ho analitzes, te n’adones que darrera de tot això hi ha un esforç, un gran treball.
Si el terapeuta mostra aquestes condicions, el client millorarà. Pel contrari, si aquestes condicions no es donen, la millora seria gaire bé nul·la haurem patit situacions a disgust. Tot i això, crec que és molt important adonar-se que tots som humans, som persones i no naixem ensenyats.
Empatia
L'empatia és la capacitat cognitiva de percebre en un context comú el que un altre individu pot sentir. És un sentiment de participació afectiva d'una persona en la realitat que afecta a una altra, fonamental per comprendre en profunditat el seu missatge i així establir un bon diàleg. Aquesta habilitat per inferir en els pensaments i sentiments dels altres, genera sentiments de simpatia, comprensió i tendresa. L'empatia és el tret característic de les relacions interpersonals reeixides. És sens dubte una habilitat que, empleada amb encert, facilita el desenvolupament i el progrés de tot tipus de relació entre diverses persones.
Certs corrents de pensament psicològic postulen que la ment humana té en comú sensacions i sentiments. L'única diferència entre dues persones és el moment en el qual es mostren aquests sentiments, provocant emocions que motiven a actuar. Que una persona no senti igual que una altra en un moment donat, és per raons educatives, predisposició genètica o condicionants hormonals, que faran que canalitzem els estímuls d'una manera o una altra. Per això, és possible que un individu sigui capaç de raonar sobre si mateix, avaluar els seus propis sentiments i raonar sobre altres persones de manera que no tendeixi a justificar els seus propis desitjos.
A continuació us penjo un "spot publicitari" relacionat amb l'empatia:
REFLEXIÓ: “Pensant en els altres”
“Pensant en els altres” és un documental on es reflecteixen les actituds bàsiques rogerianes, durant un any a l’escola de Minami Kodatsuno. El mestre Toshiro Kanamori intenta que els seus nens aprenguin i es diverteixin alhora, a més de transmetre’ls la importància que té ser feliç i fer feliç als altres, dia a dia.
Al principi del documental, em vaig quedar bocabadada per la manera que el senyor Toshiro portava a terme les seves classes. No em podia creure la importància que aquest home donava a ser feliç i no només a explicar conceptes teòrics. A més, també em va fascinar el fet que volia que els seus nens fossin empàtics. Potser sembla més fàcil del que és en realitat, però ser empàtic és una tasca molt complexa que cal dedicar-hi temps per aprendre a ser-ho. Amb això, el mestre Toshiro volia fer transmetre que d’aquesta manera podien arribar a comprendre els sentiments dels altres companys.
Personalment, penso que un instrument molt útil que posaven en pràctica eren les “cartes de la llibreta”, un dietari on els nens escrivien els seus pensaments, els sentiments viscuts en diverses situacions o experiències doloroses que tenien emmagatzemades dins de cada un. Els nens escrivien allà tot el que volien i, després a la classe ho llegien en veu alta davant de tots els altres companys. Crec que la seva utilització els podia ajudar a desempallegar-se de certes coses que els creaven malestar, angoixa o tristesa. Donava a entendre la importància que té poder parlar obertament perquè el mal pugui passar. Amb això, es pot veure també un punt de valentia, en el sentit que dubto que ara, un cop som grans fóssim capaços d’escriure un carta a la llibreta. Pensem massa en els altres, en el què diran o pensaran. A molts ens faria por el fet d’explicar certes experiències personals pel simple fet que se’n riguessin de nosaltres o que no ens prestessin la suficient atenció. En relació amb això, també es pot observar com aquests nens treballen en equip. El fet que una persona expliqués una cosa seva, molt important, encoratjava els altres a parlar sobre ells o a fer alguna reflexió sobre certs temes. A mesura que transcorria el documental ens adonàvem que la confiança entre els alumnes anava en augment, cada vegada hi havia uns lligams més forts. Portant aquest tema a l’àmbit clínic, en una teràpia sol passar el mateix, és a dir, a mesura que avancen les sessions es pot veure el progrés que fa el pacient, o en aquest cas el client, i el creixement del vincle de confiança.
En el vídeo es poden veure moltes situacions que poden donar lloc a una gran reflexió interior. Per exemple, va aparèixer el cas d’una nena que quan tenia tres anys se li va morir el pare. Tot i que era molt petita, es veia com li costava parlar d’ell, com les llàgrimes no la deixaven parlar. Es podia observar el dolor que li suportava parlar-ne. Però un cop va compartir amb els altres la seva vivència es va sentir molt més a gust. Una altra situació és la de la nena que quan estava a pàrvuls estava exclosa del grup perquè li deien que feia pudor. En el moment que va veure que potser tornaria a presenciar els mateixos sentiments de soledat o de no acceptació va criticar a una altra companya. Un cop van parlar sobre aquest problema, sempre amb l’ajuda del bon mestre, la nena va expressar com se sentia, sabia que havia actuat malament i sabia del cert com se sentia l’altra nena.
L’actitud de Toshiro era clau per fer entendre que no hi ha ningú millor que cap altre. Tothom té virtuts, defectes, tots cometem errors perquè som persones però mai hem de fer sentir a ningú malament. I amb això, vull arribar a que cadascú ha de saber com és un mateix i no ficar-se amb els altres. És molt fàcil donar la culpa als altres i això ho podem veure reflectit dia rere dia a la vida adulta també. Per tant, el que s’hauria de fer és estar uns amb els altres en els bons moments, però també en els pitjors de cada un. Suposo que el treball és de tots, hi ha d’haver un esforç comprensiu entre els companys que permeti crear aquest vincle d’amistat o, si més no de suport.
En la meva opinió, crec que avui dia, totes les escoles s’haurien de dedicar molt més a intentar ajudar els nens, a deixar-los que expressessin els seus sentiments, les seves angoixes o preocupacions. Penso que aquesta és la millor manera per establir bons lligams entre els nens i, sobretot, ensenyar-los uns valors importantíssims que amb lliçons teòriques no s’aprenen. Els nens s’haurien d’estimar molt més uns als altres i ajudar-se en tot el que poguessin. A més, podria ser una molt bona idea la introducció de les cartes a la llibreta. Amb el vídeo queda comprovat que un cop els nens han expressat el que pensaven obertament a tots, després es queden molt més tranquils i relaxats, com si es desempalleguessin d’un gran pes de sobre.
El documental “Pensant en els altres” m’ha agradat molt. Com el mateix títol diu, has de pensar una mica en els demés, veure que potser en certs moments ho passen malament i necessiten a algú que els escolti. El final ha estat magnífic, s’ha vist com els nens que, han treballat tot un any junts però individualment amb les cartes, han escrit una de gegant al pati. Aquest video pot expressar moltes coses importants de la vida que caldria que tots hi reflexionéssim més sovint.
Tot seguit us afegeixo el link de la primera part de "Pensant en els altres":
Una bona part de reflexió, Lídia!
ResponElimina