DIAGRAMA SISTÈMIC

INTRODUCCIÓ

L'enfocament sistèmic tracta de comprendre el funcionament de la societat des d'una perspectiva holística i integradora, on es dóna importància a les relacions entre els components. 

L'epistemologia sistèmica en la seva aplicació a la teràpia familiar va adquirir desenvolupament des de les dècades de 1950 i 1960, i des de llavors no ha deixat de desenvolupar-se. A causa que en els seus començaments es va desenvolupar especialment estudiant la dinàmica de l'organització familiar, actualment es parla de teràpia familiar sistèmica, com una manera genèrica d'esmentar a les lectures sistèmiques que s'ocupa de les organitzacions humanes en general.

Podem destacar com a creador de la teràpia familiar estructural, Salvador Minuchin, que va desenvolupar un mètode a través del qual podem dibuixar el conjunt de relacions que formen un sistema. Tot seguit, adjunto una breu biografia d’aquest destacat autor.

Salvador Minuchin  va ser un metge psiquiatra i pediatra argentí, destacat terapeuta familiar i creador de la teràpia familiar estructural, al 1974.

Va estudiar a la Facultat de Medicina de la Universitat Nacional de Córdoba, on es va graudar al 1946. Al 1948 es va traslladar a l’estat d’Israel i al 1950 va emigrar novament cap als EUA per estudiar psiquiatria.

Durant  els anys 60 les seves concepcions sobre la importància de les estructures i els límits en els contextos familiars es van imposar en el mitjà dels psicoterapeutes que havien començat recentment a tractar famílies en comptes de persones individuals. El seu model estructural comprèn a la família com un sistema que tendeix a la defensa de la seva estabilitat davant els canvis de condicions i influències internes i externes que sol afavorir la disfuncionalitat mitjançant mecanismes de manteniment del sofriment en la família o d'algun dels seus membres. El restabliment de jerarquies, la formulació de límits clars, la definició de rols i funcions i la dissolució d'aliances o triangles ajudaria  tornar a una estructura familiar funcional.

Minuchin va ser acadèmic de la càtedra de pediatria i psiquiatria infantil a la Universitat de Pennsylvania i psiquiatra cap de la clínica infantil i director de la Child Guidance Clinic a Filadèlfia, al 1965. Va desenvolupar un programa de capacitació i entrenament per a terapeutes familiars, el que ja llavors incloïa les sessions supervisades i els enregistraments en vídeo de les sessions de teràpia. Al 1988 va fundar a Nova York el Family Studies Inc., un institut dedicat a la formació de terapeutes familiars. Fins fa poc i a l'avançada edat de 80 anys continuava treballant en la formació de nous professionals. En l'actualitat viu a la ciutat de Boston.

Dins d'aquests sistemes trobem diversos conceptes que prevalen en aquests: la jerarquia, que marca els graus de responsabilitat dins d'una família, les quals no poden ser equitatives. El poder, que va lligada normalment amb la jerarquia, ja que quant més poder tens més possibilitats tens de manar i, per tant, més responsabilitats. Un altre concepte seria l’autoritat; el poder te l’atorguen. Un aspectes que s’ha de considerar són les fronteres, que delimiten els límits d'un sistema i es poden dividir en tres tipus, les fronteres rígides, les fronteres flexibles i les fronteres laxes. D'aquestes fronteres, la que seria considerada com a ideal dins d'un sistema és la flexible, ja que permet la comunicació entre tots els membres d'un sistema, però que respecta les jerarquies d'aquest.

Finalment, tenim els elements on es posen de manifest els conceptes anteriors, que són els genogrames i els diagrames sistèmics. Els genogrames revelen quins són els elements que formen un sistema mentre que els diagrames mostren com funcionen aquests sistemes.

PRÀCTICA

Durant la classe de Fonaments de la Psicobiologia de GP,  el professor Ernest Luz ens ha donat a conèixer el tema de l’enfocament sistèmic i dins d’aquest ens ha parlat sobre el funcionament dels sistemes, els seus rols, la jerarquia, el poder i les fronteres. Ens ha mostrat l’execució tant d’un genograma com un diagrama sistèmic i a partir d’aquí, hem fet diferents grups i n’hem realitzat un de cada. Aquesta pràctica l’he portat a terme amb l’Èric Rodríguez.

Genograma

Diagrama sistèmic

CONCLUSIÓ

En la meva opinió, aquesta pràctica de la utilització del genograma i el diagrama sistèmic com a eines en l’enfocament sistèmic m’ha agradat molt, ja que et permet contemplar de manera clara i concisa l’estructura i les relacions d’un sistema.

Crec que aquests dos sistemes poden ser molt útils. Amb la utilització del genograma pots arribar a visualitzar ràpidament l’estructura d’un grup i amb el diagrama sistèmic, una mica més complex, pots visualitzar els rols del sistema.

En una estructura familiar sempre s’ha de fer referència als conceptes principals que destacava Minuchin: jerarquia, poder i autoritat.

En una família ha d’existir la jerarquia, el posicionament, ja que cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats, però no són equitatives. Els pares no en poden tenir les mateixes que els fills o les filles. I aquesta jerarquia està estretament relacionada amb el concepte de poder. Els pares han de poder assimilar el poder que tenen i l’han de saber gestionar de forma correcta. Per exemple, en una classe d’una escola de primària, el professor no té establertes les activitats que s’han de portar a terme un dia concret. Això pot desencadenar que alguns s’enfadin. Un altre aspecte rellevant és l’autoritat. S’ha de deixar clar que no és el mateix tenir poder que tenir autoritat. Un exemple, en el meu cas quan anava a l’institut és el següent: el poder el tenia el professor, però l’autoritat de l’escola en realitat la tenia el conserge. Era una persona que es feia tenir molt de respecte i posava ordre quan calia i era necessari.

Personalment, crec que la família és la unitat social caracteritzada pels seus vincles i per les relacions afectives que en el seu interior es donen. Els membres del grup familiar compleixen diferents rols i funcions, que són que permeten relacionar-se amb altres sistemes externs. És dins del grup familiar on s'aprenen els valors i es transmet la cultura, la qual serà orientada per cada sistema cap a un lloc o un altre. La ubicació geogràfica d'aquest sistema familiar també pot determinar certes característiques de l'organització i els rols que en ella es donen. 

Quan parlem de la família des d’un enfocament sistèmic, això fa necessari tenir en compte les seves característiques com a sistema, en què s'ha de tenir en compte que aquest és més que la suma de cadascú, que en ell es genera un procés de desenvolupament que permet el seu creixement. A més, tenir en compte que un esdeveniment o una situació concreta, encara que sembli insignificant pot afectar als membres d’un sistema familiar. Per exemple, en una família canvien els horaris de la feina de la mare. Aquest fet que sembla no tenir gaire importància pot afectar a la dinàmica del funcionament familiar i, que per això hagi de canviar totalment. L’enfocament sistèmic diu que tot està relacionat.

Tot i això, cal dir que cada teoria és relativa, en relació al context i a la vigència dels paradigmes, segons les determinacions socials pot seguir vigent o quedar desfasada. L’enfocament sistèmic no és suficient, ja que l’estructura familiar pot arribar a ser molt complexa. Malgrat això, permet entendre a la família com un sistema constituït per una xarxa de relacions. 

CAUSALITAT CIRCULAR

INTRODUCCIÓ

La mirada cap a l’ésser humà i el seu comportament té a veure amb els altres. No només se centra en els traumes ni en els mecanismes de defensa, sinó que se centra en les relacions entre les persones, els sistemes.

Hi ha dues teories que la psicologia recull i les aplica, que són la cibernètica i la teoria general de sistemes.

Un sistema és un conjunt de relacions que es donen entre un grup d’elements, que va més enllà de l’individu. Tots els elements estan relacionats entre si i per tant, qualsevol canvi que es produeixi en el sistema afectarà a tota la resta.

Per exemple, l’engranatge d’un rellotge. Si movem una peça afectarà a totes les altres peces i, per tant, ja no funcionarà correctament.

Les persones no tenen el problema, aquest és el tipus de relació que s’estableix entre les persones. Són les relacions no funcionals les que són el problema. Dins d’un sistema pot haver-hi algú que presenti la disfuncionalitat d’aquest sistema, com per exemple bulímia, però això és un indicador que ens informa que l’entorn d’aquell sistema no és saludable, és a dir, que en les relacions de la família existeix un problema i es manifesta a través dels símptomes d’aquella persona.

Els professionals de la psicologia que tenen un enfocament sistèmic no necessiten intervenir sobre el pacient directament, és a dir, en un cas d’un nen que es fa pipi al llit, poden arribar a solucionar el problema parlant amb els pares. Tot està connectat amb i tot i per tant qualsevol canvi afectarà a tothom.

Existeixen dos tipus de sistemes: els saludables i els no saludables. L’èxit ve donat per la qualitat de les relacions que s’estableixen. A vegades que la intervenció del professional pot generar problemes, i això és al que anomenem iatrogènia. En ocasions es poden crear dependències en comptes de crear benestar. Per tant, hem de tenir clars alguns indicadors per tal que ens permeti avaluar si el que fem és correcte o no. Poden ser útils els tests psicològics.

Un altre element revolucionari en relació als plantejaments que hem vist és la causalitat. No els interessa saber les causes dels principis o indicadors. No els cal saber la causa per intervenir. En tot hi ha una causa i una conseqüència, hi ha un cercles però no hi ha ni començament ni final. La qüestió és millorar les relacions.

Gregory Bateson s’adona que el comportament dins d’aquests grups ètnics és la font d’interacció. Va interpretar dos tipus de relacions:

§        Simètrica: els elements del sistema interactuen de forma semblant. Hi ha una simetria a escala. Aquesta relació pot ser tant constructiva com destructiva.

§        Complementària: els elements del sistema interactuen de forma diferent, ja que tenen rols diferents. Aquesta relació pot ser tant constructiva com destructiva.

A continuació, afegeixo una petita biografia d’un dels autors destacats dins de l’enfocament sistèmic.

Gregory Bateson  va ser antropòleg, científic social, lingüista i cibernètic.  Com que no li agradava la rigidesa amb la qual que es manipulaven els cercles intel·lectuals de la seva època, va intentar predicar una epistemologia evolutiva i interdisciplinària. De la mà de sociòlegs, lingüistes, psicòlegs, psiquiatres, biòlegs..., es va dedicar a realitzar investigacions sobre la comunicació. En el seu moment va arribar a tenir una gran influència en el pensament nord-americà, encara que mai va tenir un clar reconeixement per part els cercles acadèmics d'aquest país. Per ell, la ment, l'esperit, el pensament i la comunicació es conjuguen amb la dimensió externa del cos per construir la realitat individual de cada subjecte. El cos transcendeix l'esfera del material a través d'aquests aspectes, els quals arriben a constituir-se com les principals formes de cohesió psicològica i social humanes. També va analitzar, des d'un punt de vista evolucionista, els canvis que pot patir la societat a partir del comportament i de les conductes humanes. Va confrontar les dimensions passional i intuïtiva de l'ésser humà amb la lluita de contraris, apareixent la comunicació com un fenomen fonamental de l'evolució. Des de la cibernètica, la comunicació adquireix un major valor com a instrument per accedir, aprendre i intervenir la realitat. La ment i el cos poden ser comparables a programari i maquinari, de manera que els processos, estats i patologies mentals pots ser analitzats des d'una observació del cos.

D'altra banda, amb l'enunciació de la teoria del doble vincle, va intentar analitzar els problemes de les reaccions esquizofrèniques corresponents a les contradiccions informatives que es donen en la comunicació entre mare i fill o filla, a més de com és el flux de la informació, la interacció i la realimentació comunicativa en aquesta relació, amb la finalitat de trobar mètodes terapèutics per tractar els problemes que en ella solen donar-se. Ampliant la noció clínica de ment, va aconseguir establir, en el camp psiquiàtric, la idea que els trastorns mentals són trastorns de la comunicació.

Amb el seu treball, va aconseguir construir un nou model experimental i buscar una meta comuna: formular una teoria sistèmica de la comunicació i, amb base en ella, fixar les bases per a la creació d'una clínica sistèmica. Aquesta teoria es basava en la concepció que les persones, gràcies a la seva facultat de llenguatge, arriben a crear realitats de significat: per mitjà d'interaccions, significats, conductes i creences es construeixen tals realitats, les quals arriben a suposar el benestar o el malestar del subjecte segons estiguin configurats els seus elements. Des d'aquesta perspectiva, en lloc de preguntar-se pel passat de la persona per justificar el seu comportament present, es pregunta per com està constituït el seu context interpersonal actual perquè la seva conducta tingui sentit o sigui coherent amb la situació. D'altra banda, el concepte de sistema implica un predomini del tot sobre les parts, és a dir, de les relacions interpersonals sobre l'individu. Un sistema es considera complex quan en ell operen una gran quantitat de variables difícilment predictibles. D'acord amb l'anterior, un sistema defineix, amb cert ordre, la resposta a determinades situacions, tenint en compte tots els elements implícits en ella i el seu caràcter aleatori, de la mateixa manera en què funcionen les relacions interpersonals.

PRÀCTICA

Durant la classe de Fonaments de la Psicobiologia de GP,  el professor Ernest Luz ens ha començat a parlar sobre el tema de l’enfocament sistèmic i això ho ha relacionat amb la causalitat circular i les diferents relacions que hi poden haver entre grups. La pràctica consistia en fer quatre seqüències de causalitat circular per a cadascuna de les quatre modalitats de relació enumerades anteriorment.

1.       Relació simètrica

§         Constructiva

§         Destructiva


2. Relació complementària

• Constructiva

• Destructiva

 

CONCLUSIÓ

Personalment, trobo que aquesta pràctica ha estat força entretinguda. No ha sigut “bufar i fer ampolles” trobar exemples adients que es mantinguessin en la línia del que hauria de ser. Malgrat això, l’he trobat força interessant, ja que penso que està molt bé que coneguem els diversos punts de vista de la psicologia, les tècniques que es poden utilitzar, els mètodes...

D’una banda, penso que pot ser molt positiu i alhora eficaç creure que la persona en si no és la que té el problema, sinó que el tenen les diferents relacions que es donen en un determinat ambient. Possiblement és vàlid creure que la majoria dels problemes venen donats per les diferents relacions i els comportaments que pots arribar a tenir amb els altres.

D’altra banda, no estic gaire d’acord en una de les línies que segueix aquest enfocament sistèmic i és que deixa de banda conèixer la causa del problema. Depenent el professional de la psicologia podrà triar si vol tractar amb la persona o no, però en la meva opinió crec que per millorar i inclús solucionar l’estat d’ànim d’un individu o d’un problema s’ha interactuar amb la persona en si, ja que és qui el té . És el que es troba malament, el que presenta uns símptomes d’un possible trastorn. Trobo que és necessari arribar fins al fons de la qüestió, trobar el fet que fa que es comporti d’una determinada manera i no només basar-se en el sistema i en les seves relacions.

Referent al tema de la causalitat circular, al principi em va costar força entendre aquest concepte, en el sentit que tota acció pot influir en la resta de coses i, per tant, pot acabar tenint tot un conjunt de conseqüències. Però amb la posada en pràctica dels exemples de les diferents modalitats he pogut contemplar sistemes circulars.

En definitiva, és molt interessant el fet de conèixer diverses maneres de fer, punts de vista, opinions..., i amb això dir que per triar la teva “filosofia” o forma de fer, primer t’has d’haver informat de les que existeixen.

EMPATIA. “Pensant en els altres”

EMPATIA. "Pensant en els altres"

Aquesta pràctica es basa en fer una petita reflexió sobre un documental que vam veure a classe, “Pensant en els altres” del programa de televisió “60 minuts”.

INTRODUCCIÓ

Primer de tot, parlaré sobre el senyor Carl Rogers, juntament amb la seva teoria i les actituds bàsiques que ha de tenir tota persona. Després d’aquesta breu introducció em centraré en l’empatia i en el vídeo que vam veure a classe.

Carl Rogers

àTot i que a la pràctica anterior, la número 6, ja vaig parlar sobre Carl Rogers, en aquesta pràctica acabaré d’aprofundir-hi.

Va néixer a Illinois, a Oak Park (Chicago). Al 1914 va marxar amb la seva família al camp per dedicar-se a l'agricultura i a la criança d'animals. Al 1919 es va inscriure a la Facultat d'Agricultura, que més tard abandonà per emprendre estudis de Teologia.

Al 1922 es va traslladar a Xina durant uns mesos amb un grup d'estudiants americans per participar en una conferència internacional organitzada per la Federació Mundial d'Estudiants Cristians. Aquesta estada li va permetre confrontar la cultura occidental amb l'oriental i d'aquesta manera replantejar-se moltes qüestions de la seva vida. Un cop als Estats Units, va abandonar els estudis teològics i va emprendre uns altres de caràcter psicopedagògic.

Al 1924 es va casar amb la Helen Elliot que, de seguida, tingueren dos fills. Fascinat per les teories d'Otto Ranky, Rogers va publicar al 1939 el seu primer llibre sobre problemes en els nens, “The Clinical Treatment of the Problem Child. Gràcies a això va obtenir una càtedra de psicologia clínica a Ohio. Al voltant de 1942 va fundar les bases de la seva  teràpia basada en el client; important en el corrent de la psicologia humanista.

Al 1944 es va traslladar a Chicago, on va fundar el primer centre per efectuar la seva teràpia i realitzar algunes investigacions.  Al 1957 va obtenir la càtedra de Psicologia i Psiquiatria de la Universitat de Wisconsin. En el seu departament de psiquiatria va experimentar la seva "teràpia centrada en el client".  Finalment, el 28 de gener de 1987 va acabar morint d’un atac de cor.

Va participar i desenvolupar la teràpia no directiva, també coneguda com a teràpia basada en el client, que més tard va tornar a nombrar com a teràpia centrada en la persona. Les seves teories abasten no només les interaccions entre el terapeuta i el client, sinó que també s'apliquen a totes les interrelacions humanes. La teràpia de Rogers contrasta amb les perspectives de Freud i les d'Alfred Adler i d'Albert Bandura, per l'ús preferent de l'empatia per aconseguir el procés de comunicació entre el client i el terapeuta o, per extensió, entre un ésser humà i un altre.

Carl Rogers defensa un model de persona bo. Segons ell, els actes de bondat i l’altruisme formen part de les persones. Hi ha un nucli saludable i bo per naturalesa en cadascú. El nostre comportament és innat però té tendència a créixer. En nosaltres mateixos ja hi és el que ens fa prosperar, sabem del cert cap a on ens hem de dirigir, ja que els humans som organismes molt complexos.

En aquest moment, la figura i la funció del psicòleg passa a ser totalment diferent. El protagonista del procés de convertir-se en persona és el client. I el psicòleg ha de crear les condicions idònies perquè el potencial positiu pugui desenvolupar-se.

El model de C. Rogers es centra en la persona, anomenat client i no en la figura del psicòleg. Si el psicoterapeuta és capaç de crear un context càlid, empàtic o comprensiu necessàriament sempre es produirà un creixement.

Segons ell, tot terapeuta ha de gaudir d’unes tres condicions bàsiques per poder crear un ambient idoni:

§  Acceptació incondicional: porti el que porti el client a la teràpia se l’ha d’acceptar com a persona. Per exemple, quan un assassí entra a la consulta, se li ha de transmetre que se l’accepta com a persona, tot i que no s’estigui d’acord amb el que ha fet.

§  Comprensió empàtica: s’ha d’intentar entendre el que l’altre sent, els seus pensaments... S’ha de saber empatitzar amb l’altra persona, és a dir, viure uns sentiments que no són propis. El fet de ser persona ens propicia de mecanismes per entendre els altres. Malgrat no viure la mateixa situació, pots ser capaç de sentir els mateixos sentiments. Però pots ajudar a la persona perquè els sentiments no són els teus. I l’altre pugui captar que realment hi ha una voluntat en entendre el que li passa. I per això, hi ha la tendència de seguir explicant el problema. Abans de ser un professional de la salut som persones i, per tant, és inevitable que sentim les coses que el client ens pugui transmetre.

§  Autenticitat, coherència i congruència: si la persona transmet allò que pensa, sent i fa va en la mateixa direcció, aleshores obtindrem els tres “ingredients” bàsics per crear les condicions òptimes per la persona. Fer-se més competent en aquestes aptituds és fer-se millor professional. Quan ho analitzes, te n’adones que darrera de tot això hi ha un esforç, un gran treball.

Si el terapeuta mostra aquestes condicions, el client millorarà. Pel contrari, si aquestes  condicions no es donen, la millora seria gaire bé nul·la haurem patit situacions a disgust. Tot i això, crec que és molt important adonar-se que tots som humans, som persones i no naixem ensenyats.

Empatia

L'empatia és la capacitat cognitiva de percebre en un context comú el que un altre individu pot sentir. És un sentiment de participació afectiva d'una persona en la realitat que afecta a una altra, fonamental per comprendre en profunditat el seu missatge i així establir un bon diàleg. Aquesta habilitat per inferir en els pensaments i sentiments dels altres, genera sentiments de simpatia, comprensió i tendresa. L'empatia és el tret característic de les relacions interpersonals reeixides. És sens dubte una habilitat que, empleada amb encert, facilita el desenvolupament i el progrés de tot tipus de relació entre diverses persones.

Certs corrents de pensament psicològic postulen que la ment humana té en comú sensacions i sentiments. L'única diferència entre dues persones és el moment en el qual es mostren aquests sentiments, provocant emocions que motiven a actuar. Que una persona no senti igual que una altra en un moment donat, és per raons educatives, predisposició genètica o condicionants hormonals, que faran que canalitzem els estímuls d'una manera o una altra. Per això, és possible que un individu sigui capaç de raonar sobre si mateix, avaluar els seus propis sentiments i raonar sobre altres persones de manera que no tendeixi a justificar els seus propis desitjos.

A continuació us penjo un "spot publicitari" relacionat amb l'empatia:

http://www.youtube.com/watch?v=0KTZ2Gbyktk

REFLEXIÓ: “Pensant en els altres”

“Pensant en els altres” és un documental on es reflecteixen les actituds bàsiques rogerianes, durant un any a l’escola de Minami Kodatsuno. El mestre Toshiro Kanamori intenta que els seus nens aprenguin i es diverteixin alhora, a més de transmetre’ls la importància que té ser feliç i fer feliç als altres, dia a dia.

Al principi del documental, em vaig quedar bocabadada per la manera que el senyor Toshiro portava a terme les seves classes. No em podia creure la importància que aquest home donava a ser feliç i no només a explicar conceptes teòrics. A més, també em va fascinar el fet que volia que els seus nens fossin empàtics. Potser sembla més fàcil del que és en realitat, però ser empàtic és una tasca molt complexa que cal dedicar-hi temps per aprendre a ser-ho. Amb això, el mestre Toshiro volia fer transmetre que d’aquesta manera podien arribar a comprendre els sentiments dels altres companys.

Personalment, penso que un instrument molt útil que posaven en pràctica eren les “cartes de la llibreta”, un dietari on els nens escrivien els seus pensaments, els sentiments viscuts en diverses situacions o experiències doloroses que tenien emmagatzemades dins de cada un. Els nens escrivien allà tot el que volien i, després a la classe ho llegien en veu alta davant de tots els altres companys. Crec que la seva utilització els podia ajudar a desempallegar-se de certes coses que els creaven malestar, angoixa o tristesa. Donava a entendre la importància que té poder parlar obertament perquè el mal pugui passar. Amb això, es pot veure també un punt de valentia, en el sentit que dubto que ara, un cop som grans fóssim capaços d’escriure un carta a la llibreta. Pensem massa en els altres, en el què diran o pensaran. A molts ens faria por el fet d’explicar certes experiències personals pel simple fet que se’n riguessin de nosaltres o que no ens prestessin la suficient atenció. En relació amb això, també es pot observar com aquests nens treballen en equip. El fet que una persona expliqués una cosa seva, molt important, encoratjava els altres a parlar sobre ells o a fer alguna reflexió sobre certs temes. A mesura que transcorria el documental ens adonàvem que la confiança entre els alumnes anava en augment, cada vegada hi havia uns lligams més forts. Portant aquest tema a l’àmbit clínic, en una teràpia sol passar el mateix, és a dir, a mesura que avancen les sessions es pot veure el progrés que fa el pacient, o en aquest cas el client, i el creixement del vincle de confiança.

En el vídeo es poden veure moltes situacions que poden donar lloc a una gran reflexió interior. Per exemple, va aparèixer el cas d’una nena que quan tenia tres anys se li va morir el pare. Tot i que era molt petita, es veia com li costava parlar d’ell, com les llàgrimes no la deixaven parlar. Es podia observar el dolor que li suportava parlar-ne. Però un cop va compartir amb els altres la seva vivència es va sentir molt més a gust. Una altra situació és la de la nena que quan estava a pàrvuls estava exclosa del grup perquè li deien que feia pudor. En el moment que va veure que potser tornaria a presenciar els mateixos sentiments de soledat o de no acceptació va criticar a una altra companya. Un cop van parlar sobre aquest problema, sempre amb l’ajuda del bon mestre, la nena va expressar com se sentia, sabia que havia actuat malament i sabia del cert com se sentia l’altra nena.

L’actitud de Toshiro era clau per fer entendre que no hi ha ningú millor que cap altre. Tothom té virtuts, defectes, tots cometem errors perquè som persones però mai hem de fer sentir a ningú malament. I amb això, vull arribar a que cadascú ha de saber com és un mateix i no ficar-se amb els altres. És molt fàcil donar la culpa als altres i això ho podem veure reflectit dia rere dia a la vida adulta també. Per tant, el que s’hauria de fer és estar uns amb els altres en els bons moments, però també en els pitjors de cada un. Suposo que el treball és de tots, hi ha d’haver un esforç comprensiu entre els companys que permeti crear aquest vincle d’amistat o, si més no de suport.

En la meva opinió, crec que avui dia, totes les escoles s’haurien de dedicar molt més a intentar ajudar els nens, a deixar-los que expressessin els seus sentiments, les seves angoixes o preocupacions. Penso que aquesta és la millor manera per establir bons lligams entre els nens i, sobretot, ensenyar-los uns valors importantíssims que amb lliçons teòriques no s’aprenen. Els nens s’haurien d’estimar molt més uns als altres i ajudar-se en tot el que poguessin. A més, podria ser una molt bona idea la introducció de les cartes a la llibreta. Amb el vídeo queda comprovat que un cop els nens han expressat el que pensaven obertament a tots, després es queden molt més tranquils i relaxats, com si es desempalleguessin d’un gran pes de sobre.

El documental “Pensant en els altres” m’ha agradat molt. Com el mateix títol diu, has de pensar una mica en els demés, veure que potser en certs moments ho passen malament i necessiten a algú que els escolti. El final ha estat magnífic, s’ha vist com els nens que, han treballat tot un any junts però individualment amb les cartes, han escrit una de gegant al pati. Aquest video pot expressar moltes coses importants de la vida que caldria que tots hi reflexionéssim més sovint.

Tot seguit us afegeixo el link de la primera part de "Pensant en els altres":

http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I 

Necessitats humanes

La psicologia humanista és un corrent sorgit als Estats Units als anys seixanta que involucra plantejaments en àmbits com la política, les arts i la societat. La psicologia humanista és una escola que posa de  relleu l'experiència no verbal i els estats alterats de consciència com a mitjà de realitzar el nostre ple potencial humà. Les personalitats més importants són: C. Rogers, R. May, W. James, L. Bingswanger, V. Frankl, I. Fromm...

Aquesta força va aparèixer com a reacció del conductisme i la psicoanàlisi, corrents amb plantejaments contraris que es basa globalment en la persona i en els seus aspectes existencials. Un dels representants de la psicologia humanista més importants va ser A. Maslow, que la va denominar com la “tercera força” per indicar el que pretenia mostrar aquest moviment (integrar les formes en què s’expressava el conductisme i la psicoanàlisi).

Els psicòlegs humanistes no tracten amb pacients sinó amb clients. Es creu que s’han de crear les condicions idònies per tal de saber què és el que ha de fer una persona per poder créixer, superar-se i anar més enllà.

Aquest corrent va tenir diverses influències:

-Filosòfiques: Existencialisme, Humanisme i Fenomenologia.

-Psicològiques: es centren en la psicologia humanista, tot rebutjant la psicoanàlisi per la seva idea de centrar-se en la personalitat anormal i el conductisme per l’anàlisi de les conductes aïllades. Hi ha la intenció de recuperar a l’ésser humà conscient.

-Socioculturals: hi havia un malestar general, que es veia reflectit en la cultura com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, la guerra freda i la por atòmica.

Tot i que em podria extendre amb diverses personalitats importants em centraré en dues: C. Rogers i Maslow.

Carl Rogers

Va ser un psicòleg influent en la història nord-americana, que juntament amb A. Maslow van fundar l’enfocament humanista. Va ser influenciat per Otto Rank que fonamentava la seva teràpia en la relació afectiva i defensava de l’autocomprensió i la posada en marxa de les forces curatives del propi pacient.

Va treballar en l’àmbit de la psicologia clínica creant un tipus de teràpia coneguda com a teràpia no directiva o del client. Aquesta es basa en la idea que és la pròpia persona el que millor es coneix a si mateix i la manera per conduir-se fins a poder resoldre el seu problema. Té com a fonaments la confiança en la persona del client i el rebuig del paper controlador i directiu del terapeuta. Rogers creu que, per tal de crear unes bones condicions, pensa que tota persona ha d’acceptar l’incondicional, empatitzar i ser autèntic coherent.  

També va plantejar una teoria de la personalitat basada en la seva experiència clínica que girava entorn a dos nocions essencials: l’organisme i el concepte de self.

A més, Rogers va realitzar plantejaments educatius dirigits al camp de l’ensenyament i l’aprenentatge. Les seves propostes es concentraven en la necessitat d’un aprenentatge significatiu, personal i vivencial.

Abraham Maslow  

Va ser un dels psicòlegs més representants dels fundadors de la psicologia humanista. Tot i que va començar a formar-se dins del corrent conductista, més tard va anar abandonant aquesta postura i va dirigir el seu interès en la psicoanàlisi i en la teoria de Gestalt.

A partir d’aquí va enfocar la seva obra en la motivació humana, que la va orientar cap al desenvolupament personal, l’autorealització i la satisfacció de les necessitats bàsiques. Creu que les persones hem de crear un conjunt de necessitats i satisfer-les. La necessitat és tot allò que si no es satisfà, la persona mor o emmalalteix. Tot el que no compleixi aquesta definició no és una necessitat, és un caprici o una mala necessitat. Moltes de les malalties psíquiques venen produïdes per no poder satisfer-les adequadament. En relació amb això, va realitzar la teoria de la motivació humana, afirmant que les necessitats superiors poden aparèixer en un individu quan les inferiors ja estan cobertes, assegurant que com més necessitats es satisfacin, major serà l’estabilitat de la persona.

Aquestes necessitats es representen en forma de piràmide. Per tant, tota persona tendeix a satisfer primer les necessitats més bàsiques (les de baix) abans d’arribar a assolir les d’un nivell més alt. Un exemple podria ser que una persona primer satisfarà les necessitats de beure i menjar, abans que trobar parella.

La teoría jerárquica d’Abraham Maslow és la següent:

<> 

§  Necessitats de seguretat: un cop les necessitats inferiors són satisfetes, llavors l’ésser humà es dirigeix cap a les necessitats de seguretat. La seguretat es converteix en l'objectiu de principal prioritat sobre altres. Una societat tendeix a proporcionar aquesta seguretat als seus membres però hi ha països en què és difícil sobreviure un cop surts de casa. Si no saps qui et vindrà  a buscar a l’escola, si el teu xicot et deixarà..., no podràs tenir seguretat. Molts som partidaris de les rutines, ja que aquestes ens proporcionen seguretat. S’ha de matitzar que alguns dels trantorns d’ansietat i preocupacions que les persones patim poden venir a patir de mancances del segon nivell.

§  Necessitats d’amor i pertinença: els humans necessitem que algú ens estimi o almenys que ens accepti tal com som, que ens diguin que el nostre comportament és just, que ens acullin, que formem part d’un grup d’amics... Es poden arribar a fer moltes coses per tal de formar part d’un col·lectiu. Per exemple, per formar part d’algun grup força radical s’han de passar una sèrie de rituals com podria ser que els membres et donessin cops per tot el cos. Formar part d’alguna cosa pot anar més enllà de nosaltres mateixos. Amb una insatisfacció com aquesta poden aparèixer trastorns d’ansietat, depressions…

§  Necessitats d’autoestima: són les necessitats que tenim perquè ens reconeguin allò que fem ben fet.  Ens sentim agust quan notem que ens estem fent competents en alguna cosa. És el que busquen els nens petits quan et diuen que volen cordar-se ells mateixos les sabates, que ho volen fer sols i que ningú els ajudi.

§  Necessitats d’autorealització: són les que es troben en el cim de la jerarquia i es pot relacionar amb aspectes més transcendents. Ens deslliurem dels prejudicis, sabem el que és just i el que no ho és. És el nivell d’excel·lència en què resolem les dificultats que tenim, realitzem les pròpies potencialitats i li trobem sentit a la vida. Però, tot i això, també trobem mancances. Si s'arriba a aquesta és perquè tots els nivells anteriors han estat aconseguits i completats, almenys, fins a cert punt. 

En relació amb això, trobem que les persones tenim diversos comportaments orientats cap a la satisfacció de les necessitats autèntiques:

§  Constructiu: consisteix en assolir la necessitat autèntica on tothom en surt beneficiat.

§  Destructiu: consisteix en assolir la necessitat autèntica però algú en surt perjudicat.

§  Fallit: no s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica. Tinc un objectiu però m’equivoco i allò que faig no satisfà aquella necessitat.

PRÀCTICA

Durant la classe de Fonaments de la Psicobiologia de GP,  el professor Ernest Luz ens ha introduït dins del tema de la teoria de la motivació i ens ha engrescat a realitzar una pràctica que consistia en buscar un exemple de comportament constructiu, un de destructiu i un altre de fallit per cada un dels diversos nivells de la piràmide de Maslow. Aquesta pràctica l’he portat a terme amb la Laia Vidal i la Maria Real.

1.       Necessitats fisiològiques

§  Comportament constructiu: una persona té molta son, a més té tota la tarda lliure i decideix fer una migdiada. 

§  Comportament destructiu: una persona té molta son i a la tarda ha quedat amb els companys per a fer un treball en equip. Aquesta persona no es presenta a fer el treball perquè s'ha quedat adormit.

§  Comportament fallit: una persona té molta son però es pren un cafè.

2.       Necessitats de seguretat

§  Comportament constructiu: una persona ha de jugar un partit de futbol però li fa molt de mal la cama. Avisa uns dies abans del partit als seus companys perquè li puguin buscar un suplent.

§  Comportament destructiu: una persona ha de jugar un partit de futbol però li fa molt de mal la cama. No es presenta al partit de futbol però tampoc avisa ni a l’entrenador ni als seus companys d’equip.

§  Comportament fallit: una persona ha de jugar un partit de futbol però i li fa molt de mal la cama. Va al partit i es fa encara més mal i, per tant ja no pot jugar més.

3.       Necessitats d'amor i pertinença

§  Comportament constructiu: una persona té ganes de mantenir relacions sexuals i les practica amb la seva parella.

§  Comportament destructiu: una persona té ganes de mantenir relacions sexuals i se'n va amb un altre. Li fa el salt al seu company però aquest se n’assabenta.

§  Comportament fallit: una persona té ganes de mantenir relacions sexuals i la seva parella no hi és, per tant, es posa a dormir.

4.       Necessitats d’autoestima

§  Comportament constructiu: una persona té una pràctica per realitzar. La fa, la penja al moodle  i el professor la corregeix i el felicita.

§  Comportament destructiu:  una persona té una pràctica per realitzar. La fa de pressa, sense gaires ganes, la penja, i el professor la corregeix i li posa mala nota.

§  Comportament fallit: una persona té una pràctica per realitzar. Directament no la fa.

5.       Necessitats d’autorealització

§  Comportament constructiu: una persona vol ser psicòleg. Aquesta estudia molt i ho aconsegueix ser. A més, té prestigi i reconeixement.

§  Comportament destructiu: una persona vol ser psicòleg. Aquesta estudia molt i ho aconsegueix ser però els seus pacients no es recuperen, empitjoren.

§  Comportament fallit: una persona vol ser psicòleg .Aquesta persona no aconsegueix treure’s la carrera.

CONCLUSIÓ

Personalment, trobo que aquesta pràctica ha estat molt interessant, ja que he tractat un tema que havia sentit a parlat amb anterioritat i que a més havia pogut treballar a classe a l’institut.

Crec que els nivells de la piràmide poden arribar a ser un tant relatius, en el sentit que les necessitats que tenim les persones no són gaire concretes ni limitades, ja que tot resideix en què aquestes sorgeixen depenent el context concret en què les persones ens desenvolupem. Es podria dir que l’estructura social que tenim a la societat és la que determina l’ordre de prioritat de totes les necessitats. Totes les persones en tenim, potser alguns creiem que unes necessitats concretes poden ser bàsiques per sobreviure i estar a gust però per una altra, creure que aquestes mateixes són insignificants. En relació amb això, també s’ha de destacar que l’estructura econòmica pot determinar algunes de les prioritats que té l’home, ja que el pot guiar cap als seus interessos. A través de la publicitat s’està creant cada vegada més ràpid una societat basada en un creixement constant de generació de desitjos que poden acabar per ser insatisfets.

La veritat és que podem estar molt agraïts de tenir moltes de les necessitats de la piràmide de Maslow complertes. Moltes vegades, crec que no en som massa conscients però en el món que vivim no tots gaudim de les mateixes oportunitats ni molt menys. Alguns països lluiten cada dia única i exclusivament per sobreviure, ja que tenen guerres a la mateixa ciutat de residència. O potser no tenen ni un lloc on poder dormir, ni res per menjar, ni beure. Hi ha gent que sense triar-ho ha nascut en un indret del món on es pateixen tantes injustícies que avui dia, en ple segle XXI, no poden cobrir el primer nivell de la piràmide de les necessitats. Amb això, he de dir que per exemple una noia de tretze anys aquí a Espanya pot trobar que una de les necessitats bàsiques que té és no repetir una mateixa samarreta a la setmana. En canvi, la mateixa nena a Gàmbia dubto molt que hagi de pensar en la roba que es posa; segurament només pensa en el que menjarà el dia següent.

Amb aquesta petita reflexió, crec que es veu clar que per sort vivim en una societat on tenim pràcticament la majoria de necessitats cobertes, no només les bàsiques. Tenim la sort de poder tenir un sostre on dormir, un plat calent cada dia, algú que ens estimi tal i com som, un grup d’amics amb qui relacionar-te... Hauríem de deixar de banda certes coses que en realitat no necessitem, que només volem per culpa de viure en una societat tan consumista com la nostra. Potser el que hauríem de fer és centrar-se en estimar-se a un mateix una mica més, a cuidar-se i en pensar en els altres.

Amb l’ajut de la piràmide ens podem adonar de totes les etapes que ha de cobrir una persona per assolir a l’excel·lència personal. Cada persona pot desitjar o necessitar diverses necessitats tot depenent de molts factors. Però tot i això, dubto que totes les persones siguin capaces d’arribar a completar la totalitat piramidal. Ho trobo força difícil, molt complicat arribar a l’últim nivell per autorealitzar-te. Segons Maslow, l'autorealització és el conjunt de valors com la perfecció, la totalitat, la justícia, la bellesa, la bondat, la veritat... Arribar a la perfecció? No crec que vulgui conèixer a ningú perfecte.

A continuació, copio aquí un link d’una sèrie famosa “Los Hombres de Paco” on fa una molt breu reflexió sobre les principals necessitats de la teoria de Maslow:

http://www.youtube.com/watch?v=KReYP8CCl1g