DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

INTRODUCCIÓ

La dessensibilització sistemàtica és una tècnica psicoterapèutica efectiva per a combatre fòbies, pors, reaccions d’ansietat i  eliminar les conductes motores d'evitació. El seu objectiu és tornar a ensenyar a la persona a respondre sense por davant la seva por.

PRÀCTICA

Durant la classe del GP de Fonaments de Psicologia (GP) el professor Ernest Luz ens va explicar què és la dessensibilització sistemàtica. A partir d'aquí ens va animar a realitzar la segona pràctica. Ens vam organitzar en grups de tres persones (vaig anar amb la Sara Ricart i la Jennifer Sugrañes) i vam seguir les instruccions del professor. La pràctica consistia en trobar 10 passos per poder acostar-nos de forma sistemàtica a dessensibilitzar-se d'una fòbia. Podíem triar entre dues: una relacionada amb les picades d'abella i l'altra vinculada a un accident d'autobús.

Primer de tot, vam parlar sobre les dues fòbies i, després de donar-li voltes vam triar la de l'autobús. Tot seguit, vam fer una pluja d'idees. I a partir d'aquí, l'exercici va començar a fluir. Els passos que vam acabar escollint per la dessensibilització van ser els següents:

Abans de tot s'ha de dir que els passos els ha de dur a terme una persona que tingui bona relació amb el nen petit, ja que això facilitarà la tasca i permetrà ajudar-lo. A més, cal dir que hi ha d'haver una bona comunicació i un cert grau de confiança mutu.

1.    Donar un dibuix d'un autobús al nen i que el pinti amb colors.

2.    Passar-li un vídeo en el que apareguin dibuixos d'animals que vagin muntats en un autobús. O també posar escenes d'una classe que va cantant de camí cap a l'escola amb bus.

3.    Fer-li fer un joc, ja sigui un trencaclosques o un puzle amb el dibuix d'un autobús.

4.    Regalar-li un bus teledirigit perquè pugui jugar amb ell.

5.    Anar a la parada del bus per veure com baixen els seus amics del vehicle ben tranquils i contents. A més, donarem uns caramels als nens al baixar del bus perquè cap plori.

6.    Pujar al bus amb el nen i que vegi com és per dins i al baixar donar-li un caramel.

7.    El conductor li deixi tocar els botons, que pugui tocar el volant i s'assegui al seient del conductor.

8.    El nen pugi amb amics seus al bus, però parat i que a dalt facin un joc.

9.    Anar amb els amics en bus, que mirin una pel·lícula pel camí i que vagin a algun lloc divertit per ell, com per exemple un parc d'atraccions.

10.  Pujar a l’autocar en marxa i poder anar a qualsevol lloc sense tenir por.

He de dir que tots aquests passos els hem donat efectius per suposat, però hem de tenir en compte que poden aparèixer factors adversos que condicionin alguns d'aquests passos. Plantejar el procés resulta més o menys fàcil però portar-ho a la pràctica pot resultar difícil. Per tant, si un dels punts no fos efectiu hauríem de tornar enrere i tornar a plantejar-nos algun dels punts.

CONCLUSIÓ

La pràctica de dessensibilització sistemàtica l'he trobat força interessant, ja que m'ha permès treballar sobre un tema ben curiós. El fet de tenir una fòbia no només ha d'anar relacionada amb els nens petits. Els adults també en poden tenir, unes de més greus que d'altres. Crec que tractar sobre aquest tema té moltes dificultats. És molt delicat intentar ajudar a alguna persona a superar les seves pors. Potser pot arribar a ser més fàcil tractar amb nens, ja que els pots intentar manipular, en el sentit que els pots donar dibuixos, els pots llegir contes, posar imatges... Amb tot això, no vull dir que amb aquests processos el nen deixi directament de tenir por, però simplement pot ser més efectiu. En canvi, en la meva opinió una persona adulta davant una fòbia pot arribar a ser molt complicat. A aquest pacient no li pots explicar contes o posar dibuixos. Crec que seria una solució errònia. Malgrat això, estic segura que hi deuen haver altres mètodes. Durant la realització d'aquesta pràctica també m'he adonat que durant el procés poden aparèixer diversos factors que poden fer que alguns dels passos no funcionin. Amb això hem d'anar en compte, ja que si algun dels passos no funciona hauríem de tornar al pas anterior i tornar a formular una altra idea per progressar.

En definitiva, aquesta pràctica ens pot servir per entendre el terme de la dessensibilització sistemàtica. Però, paral·lelament, crec que també ens ha de servir per entendre que les coses no són tan senzilles com semblen. Hem d'estar atents a tots els factors externs i tenir en compte que les coses, a vegades, no surten tal i com esperem.

LA INTROSPECCIÓ

INTRODUCCIÓ

La introspecció (del llatí “intro” que significa dins i de “spectare” que vol dir mirar) és el procés mitjançant el qual s’observa l'interior de nosaltres mateixos. Consisteix en una capacitat reflexiva que la ment té per referir-se, de manera immediata, als seus propis estats. Es caracteritza per ser un diàleg desenvolupat cap a dintre. Es parteix del supòsit del coneixement d'un mateix com a condició fonamental per desenvolupar de forma òptima qualsevol activitat.

PRÀCTICA

Durant la classe del GP de Fonaments de la Psicobiologia el professor Ernest Luz ens ha donat a conèixer el terme introspecció. Tot seguit, ens ha proposat dur a terme un exercici que consistia en aplicar aquest concepte, és a dir, en un termini de 10 minuts ens havíem d’endinsar en els nostres pensaments.

En primer lloc, he començat a pensar en la dificultat de la pràctica. No sabia del cert si seria capaç d’observar el meu interior de manera correcta, durant tanta estona, sense desconcentrar-me (cosa molt probable). Seguidament, i un cop en silenci, la primera cosa que em venia al cap era la maleïda cançó que havia escoltat al matí amb la meva mare al cotxe. Em va costar molt però, un cop vaig fixar la mirada en un punt, els meus pensaments van començar a fluir.

Em venien al cap totes les tasques que havia de fer en l’acabar les classe: agafar el tren, passar els apunts, anar a anglès, fer el sopar... Eren situacions futures, coses que tenia en ment per a fer. Malgrat això, també recordava histories passades. Sentia diverses emocions depenent del que pensava, tant podia ser de tristesa i angoixa com d’alegria i serenitat. Un cúmul d’emocions. Però això sí, en sentir un petit soroll tots els meus pensaments s’esvaïen de cop. De seguida em venien ximpleries al cap, coses que potser m’agradaria fer o dir i que per culpa de les conseqüències que podia generar no ho feia. I així em van transcórrer un dels deu minuts més ben emprats, desconnectant de tot i només visualitzant o observant el meu interior.

CONCLUSIÓ

Aquesta pràctica l’he trobat molt interessant, tot i que al principi no em va fer gaire gràcia la idea d’estar deu minuts en absolut silenci absorta únicament en els meus pensaments. Em va fer curiositat el fet que d’un moment a l’altre podia recordar situacions tant del passat com del present, o inclús del futur. I també, que les diferents emociones corrien per la meva ment en relació a cada circumstància. He trobat que l’ambient és un factor molt important a l’hora de realitzar aquesta pràctica, ja que un petit soroll et podia fer desconnectar d’allò que pensaves.

En definitiva, amb la pràctica de la introspecció he pogut observar que la ment no té límits, ja que et pot portar d’un lloc a l’altre en una dècima de segon. Pots estar pensant en una cosa i al mateix temps seguir el ritme d’una cançó. És fascinant poder gaudir d’un motor tant potent com el que disposem.